La enseñanza primaria en Mallorca (1939-1949). Cultura y prácticas escolares

Resum

La tesi doctoral titulada «La enseñanza primaria en Mallorca (1939-1949). Cultura y prácticas escolares» es basa en l’estudi de la pràctica escolar desenvolupada pels mestres una vegada acabada la Guerra Civil a Espanya. En general, es té una visió molt homogènia i estereotipada de l’escola franquista, per això aquesta tesi és un exercici per analitzar en quina mesura la pràctica escolar d’aquells anys va erradicar les pràctiques i estratègies d’ensenyança i aprenentatge pròpies d’alguns dels corrents de renovació pedagògica instaurats a Espanya d’ençà de final del segle XIX. Per a l’elaboració de la tesi s’ha delimitat l’estudi a un territori concret, l’illa de Mallorca, i a un període cronològic, els anys quaranta del segle XX. Les qüestions a què s’ha volgut donar resposta són dues. En primer lloc, s’ha analitzat si la pràctica escolar d’aquells anys canvià de manera radical o si, al contrari, aquestes pràctiques renovadores tingueren continuïtat. En segon lloc, també s’ha posat l’atenció en la possible influència de les pràctiques escolars en la construcció de la cultura escolar que volgué imposar el Franquisme. És un moment en què es volen uniformitzar tots els àmbits de la vida pública, entre els quals figura el de l’ensenyament primari. A través d’aquest estudi veiem si aquestes directrius i ordenances aprovades en l’àmbit polític tingueren una traducció immediata o, al contrari, si l’escola tingué un conjunt de pràctiques i hàbits que n’orientaren el funcionament independentment de les disposicions aprovades legislativament. La metodologia utilitzada en la tesi és la pròpia del mètode històric adaptat al camp de la història de l’educació, juntament amb aportacions d’altres ciències socials com l’etnografia, la sociologia, etc., que permeten observar amb més deteniment algunes de les pràctiques que caracteritzaren l’escola del moment. Amb la finalitat de conèixer aquesta pràctica s’han utilitzat diferents fonts, com ara memòries de pràctiques d’estudiants de Magisteri, memòries d’oposició del magisteri, fotografies, testimonis orals, quaderns, etc., que, juntament amb altres de més clàssiques en la investigació historicoeducativa (premsa, documentació burocràtica, legislació, etc.), han permès avançar en el coneixement d’aquelles pràctiques que es portaren a terme en la quotidianitat de l’aula. Com a principals resultats de la tesi s’indica que, mentre que en l’àmbit polític es vol rompre dràsticament el llegat pedagògic renovador, la pràctica d’aquests primers anys el que ens demostra són més continuïtats que ruptures. Si bé teòricament es defensen el tradicionalisme i el catolicisme com a eixos que han d’orientar tota pràctica escolar, quan ens aturem a estudiar com ensenyaven els mestres, veiem que una part d’ells segueixen aplicant metodologies d’ensenyament pròpies dels corrents de renovació pedagògica. No s’ha d’oblidar que molts dels mestres que exerciren en els anys quaranta eren els mateixos que abans de la guerra. Mestres que havien estat depurats, això sí, però que també eren hereus d’una cultura escolar anterior i, sobretot, eren dipositaris de tota una sèrie de coneixements i recursos metodològics que feren que en un context de transformació política la seva pràctica escolar reflectís més continuïtats que ruptures.